9.7.3.2. Recomanacions per a l’elaboració de l’SPS

Donem unes recomanacions genèriques, basades en la norma UNE de Subtitulado para personas sordas y personas con discapacidad auditiva (UNE 153010: 2012).

a) Aspectes tècnics visuals i temporals:

S’ha de garantir la identificació dels personatges amb els colors o les etiquetes amb el nom dels personatges quan siga necessari. El temps d’aparició en pantalla ha de garantir la llegibilitat per part de l’audiència.

La llargària de les línies no ha de superar els 37 caràcters i el temps d’exposició del subtítol no hauria de ser inferior a 1,80 segons per línia. Sobre la mida dels caràcters, han de ser visibles a 2,5 metres de distància de la pantalla. En este sentit, cal remarcar que l’audiència no és homogènia i les velocitats de lectura poden variar molt. Com a estàndard, utilitzarem la referència de 15 cps (caràcters per segon).

S’ha d’intentar no superar les dos línies per subtítol.

Els subtítols, amb caràcter general, s’han de situar centrats en la zona inferior de la pantalla. Si hi ha condicions extremes de la imatge que en dificulten la llegibilitat (un fons que coincidix amb els colors de les lletres, la presència d’algun element escrit situat en la zona inferior), els subtítols es col·locaran en la zona superior, preferentment.

Pel que fa a la sincronia:

Labial: s’ha d’intentar aconseguir una correspondència entre la intervenció dels personatges i l’aparició del subtítol.

Locució: els subtítols han de coincidir tant com es puga amb el ritme dels diàlegs.

Canvi de pla: quan hi ha un canvi de pla significatiu, el subtítol s’ha de tancar i se n’ha de començar un altre.

Informació sonora: tota la informació sobre els elements sonors haurà d’aparéixer de forma sincronitzada.

b) Aspectes ortotipogràfics específics de l’SPS:

Cada personatge principal, en funció de la importància que té i la densitat de text que diu, té un color assignat. Colors:

Protagonista 1: groc.

Protagonista 2: verd.

Protagonista 3: cian.

Protagonista 4: magenta.

Resta de personatges: blanc.

Quan els colors no són suficients per a identificar els personatges, utilitzarem les etiquetes, que escriurem en majúscula i entre parèntesis.

Els efectes sonors apareixen entre parèntesis i amb majúscula inicial en la part superior dreta de la pantalla. Se solen simplificar, evitant, per exemple, les construccions introduïdes pel verb sonar: (Telèfon), i no *(Sona un telèfon).

La tipografia ha de respondre a criteris de màxima llegibilitat: es recomana l’ús de les fonts Aptos, Calibri o Arial 10 o altres fonts sense serifa, com Times New Roman o Helvetica.

c) Aspectes de contingut:

Farem la descripció dels efectes de la banda sonora i els aspectes extralingüístics sonors, com els sorolls ambientals. Per exemple: (Toc de campanes), (So de telèfon), (Càmera), (Veus), (Frenades), etc. En tots els casos, el format serà: col·locació en la part superior dreta, entre parèntesis i amb majúscula inicial.

També inclourem en este apartat la informació paralingüística (aspectes relacionats amb la descripció de les veus, la manera en què parlen els personatges, l’entonació, la prosòdia (cadència pròpia dels personatges), els accents, la presència d’altres llengües; és a dir, qualsevol informació contextual. En estos casos, el criteri general serà posar la informació davant del subtítol, entre parèntesis, amb majúscules i en el mateix color que la intervenció del personatge. Per exemple: (EN ITALIÀ), (ACCENT ESTRANGER), (PARLA EN BÚLGAR).

En el cas dels elements paralingüístics emesos pels personatges, se situaran en el subtítol abans o després de la seua intervenció amb la finalitat d’estar com més sincronitzats millor: (RIU), (TUS), (PLORA), (CRIDA), (XIULA), (SOSPIRA), etc.

Per a algunes veus en off, seguirem el mateix criteri. Per exemple, si es tracta del que se sent per la ràdio, per la tele, pel contestador, per megafonia, etc., ho posarem entre parèntesis i amb majúscula al principi del subtítol. Tot seguit, entre cometes, el que se sent:

(TV) «Este matí han segrestat uns periodistes en Istanbul»

Sobre la representació dels aspectes musicals, en tots els casos el format ha de ser: ubicació en la part superior dreta, entre parèntesis i amb majúscula inicial. Si la música és important per a la trama, podem especificar:

El tipus de música: (Música rock), (Música pop), (Música clàssica), (Música celta), (Música nadalenca), (Música infantil), etc.

La sensació que transmet: (Música tranquil·la), (Música estrident), (Música de suspens), etc.

La identificació de la peça musical i de l’autor: (Ària de Verdi), (Sonata de Chopin), (Per a Elisa, de Beethoven), etc.

Les cançons se subtitulen únicament quan pertanyen a la narració o, si són extradiegètiques, només quan tenen un tractament especial o la lletra és rellevant. Quan això ocorre, la consignarem com a subtítol normal (part inferior de la pantalla) posant el símbol d’una nota musical (𝆕) o un coixinet (#) a l’inici del primer subtítol i següents, i en posició inicial i final en l’últim subtítol de la cançó.

Sobre la redacció i l’estil:

Els subtítols han de ser literals, és a dir, s’han d’evitar les estratègies d’adaptació, ja que poden provocar una interferència en la comprensió del missatge.

En la segmentació de les línies del subtítol, s’ha d’intentar respectar l’estructura gramatical de la frase. No es poden dividir les paraules en cap situació. La partició ideal és la que coincidix amb un signe de puntuació. Es recomana que el subjecte i el verb vagen junts en la mateixa línia, així com els sintagmes nominals. A més, s’ha d’evitar acabar les frases amb nexes, conjuncions i preposicions, i per tant intentar escriure’ls en l’inici de la línia inferior.

Se seguiran els aspectes lingüístics de la normativa del valencià.

En els registres formals (informatius, reportatges i similars) corregirem els textos, però intentarem canviar el mínim possible el discurs oral.

En els registres més col·loquials (magazins, ficció dramàtica i similars) corregirem mínimament els aspectes de morfologia i sintaxi dels textos. Però, pel que fa al lèxic, es mantindran els dialectalismes, els col·loquialismes i els variants que ajuden a caracteritzar els personatges o les situacions.

Únicament es cometran incorreccions lingüístiques quan la idiosincràsia del personatge així ho demane.

En el cas dels productes infantils, s’ha de simplificar el vocabulari.

Si hi ha problemes de densitat en la informació dels subtítols, s’han d’aplicar tècniques de condensació de la informació:

• Es donarà preferència a l’ús de sigles, acrònims, abreviatures; s’evitaran les repeticions i les falques, i s’afavoriran les formes breus dels noms de personatges famosos i dels càrrecs.
• Es poden aplicar tècniques de reducció (suprimir parts del subtítol que no aporten informació bàsica), de simplificació (utilitzar un lèxic més senzill) o tècniques de síntesi (abreviar-ne la informació).