5.1. Criteri general

Com a norma general, convé usar sempre, tant en l’expressió oral com l’escrita, les formes que, dins del marc normatiu establit per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, permeten establir una comunicació eficaç amb l’audiència. Així, amb valor d’exemple, són preferibles formes com afonar, aladre, albelló, almorzar, agarrar, apegar, apretar, arrere, atifell, avant, bes, bresquilla, calfar, canella, carrera, cartó, castic, cementeri, cine, clòtxina, cosquerelles, despedir, desvanit, defendre, depòsit, disfrutar, ensenyança,escaló, espenta, estrela, faena, fardatxo, febra, forqueta, furgadents, galleta, gelós, hui, inclús, joguet, llanda, llavadora, llavaplats, llonja, mitat, mentira, menut, monyica, nano, orde, paréixer, palometa, peluqueria, pereta, quadro, tesor, timó, tio, trepa, vidriola, vivenda, xafar, xicotet, xuplar, etc.

Les paraules marcades com a col·loquials en el Diccionari Normatiu Valencià poden resultar igualment útils en les labors comunicatives dels periodistes valencians. D’entrada, cal tindre en compte que, si estan en el diccionari, no són incorrectes; però, a més, s’ha de considerar que el seu ús no és necessàriament inadequat en l’expressió formal. A vegades es tracta simplement de paraules amb poca tradició en l’expressió escrita dels últims temps, però del tot habituals en el parlar de la majoria dels valencians, com és el cas de agulletes, aixina, calentura, carinyós, conseguir, cridar ‘telefonar’, garaig, gavinet, giner, làmpara, llunt, madalena, mandonguilla, obedir, orige, paraigües, provessó, quarto, rabo, reixos, rellonge, retor, robo, tamany, xillar, xiste; en altres casos, en canvi, poden tindre, efectivament, unes connotacions associades a certs contextos d’espontaneïtat expressiva, com bicoca, birra, bòfia, bovo, canguelo, coco ‘cap’, cutre, escaquejar-se, espolsó, estomacar, estralejar, fantasmada, farra, flipar, friqui, fumeta, guiri ‘estranger’, litrona, manduca, mangar, mantàfula, marxós, matraca ‘molèstia insistent’, nàpia, passada ‘cosa extraordinària’, passó, patejar, pillo, poli, porega, punyeter, rellonge, samarro, sampar, teclós, tonto, vago, xitxo. Cal valorar en cada cas la utilitat de cada variant, tenint en compte el conjunt de circumstàncies que intervenen en l’acte comunicatiu. Els matisos són importants, i cada programa té un format específic, que brinda unes possibilitats singulars. En qualsevol cas, no es pot perdre de vista en cap moment que la funció fonamental del periodista és transmetre informació transparent, de manera que resulte intel·ligible per al conjunt de l’audiència a què ens dirigim. Les paraules de significat opac bloquegen la funcionalitat comunicativa que ha de presidir l’activitat professional dels periodistes de la ràdio i la televisió valencianes.