4.4.2. Els pronoms febles
- Formes preferibles:
a.1) Les formes preferibles dels pronoms febles, tant en l’expressió oral com en l’escrita, són les proposades per la normativa de l’AVL:
Em pareix raonable.
Vullc casar-me enguany.
Et volia dir una cosa.
No vullc fer-te mal.
No es cansa mai.
No crec que puga fer-se.
Ens va dir que vindria.
No ha volgut saludar-nos.
En el cas del pronom feble corresponent a la segona persona del plural, cal usar en tots els contextos, tant en l’expressió escrita com en l’oral, la forma plena vos:
Vos acompanye.
Vullc acompanyar-vos.
No vullc perdre-vos.
a.2) En els temps compostos, quan els pronoms de tercera persona adopten la forma femenina (la, les), es pot fer la concordança del participi amb el pronom feble, especialment en textos escrits:
Eixa situació econòmica, ja l’hem viscuda.
Les opcions de guanyar, les ha perdudes.
a.3) Cal conservar els usos normatius i tradicionals dels pronoms en, i ho en tots els registres:
En tinc dos.
Què vols? Ho vullc tot.
b. Formes acceptables:
En l’expressió oral, especialment en situacions a on prime l’espontaneïtat comunicativa, també són possibles davant d’un verb començat per consonant les formes plenes dels pronoms febles me, te, se, ne: me pareix, te duc, se casa, se renten, ne tinc.
La forma del pronom feble mos (equivalent a ens/nos) pot servir com a recurs per a marcar situacions comunicatives pròpies del llenguatge oral espontani.
Mos n’anem (pronunciat [monaném] en lloc de ens n’anem).
Anem-mos-en (pronunciat [anémon] o [móne], en lloc de anem-nos-en).
També tindrà un ús similar la reducció a es dels pronoms febles de primera i segona persona del plural:
Se n’anem (en lloc de ens n’anem).
Se n’aneu (en lloc de vos n’aneu).