3.1.2.1. Amb la vocal e

La e inicial de les paraules patrimonials començades per en-, em-, es- i eix- pot pronunciar-se com una [e] o com una [a]: entendre [enténdɾe] o [anténdɾe], emportar-se [empoɾtáɾse] o [ampoɾtáɾse], escoltar [eskoltáɾ] o [askoltáɾ], eixugar [ejʃuɣáɾ] o [ajʃuɣáɾ].
Esta dissociació entre la grafia i la pronunciació habitual també es dona en algunes paraules com albergina, pronunciada generalment [albaɾʤína]; assassí, [asesí]; assemblea, [asambléa]; bescoll, [baskɔ́ʎ]; clevill, [klavíʎ]; desemparat, [dezampaɾát]; gegant, [ʤaɣánt]; lleganya, [ʎaɣáɲa]; llençol, [ʎansɔ́l]; lleuger, [ʎawʤéɾ]; pellorfa, [paʎɔ́ɾfa]; sencer, [sanséɾ]; teranyina, [taɾaɲína]; terròs, [tarɔ́s]; Miquelet, [mikalét]; Vicentet, [visantét]. Cal buscar sempre, en tots els registres, la màxima naturalitat expressiva per damunt de qualsevol lectura ortografista.
Les paraules acabades en –ixement (com naixement o coneixement) també presenten esta mateixa divergència entre l’escriptura i la pronunciació habitual ([najʃimént] i [konejʃimént]). Cal procurar, com ja s’ha dit reiteradament, donar prioritat a la naturalitat expressiva.
També és acceptable l’assimilació vocàlica de la a final de paraula a la e oberta tònica de la síl·laba anterior, característica d’una extensa àrea del valencià: terra [tɛ́rɛ], perla [pɛ́ɾlɛ].
No és recomanable la pronunciació de la vocal e com a [i] en contacte amb una consonant palatal en paraules com gineral o sinyor, que reservarem per a casos en què es vullga dotar l’expressió de màxima espontaneïtat. Però en altres casos aparentment pareguts, com giner —que és la forma general i històrica dels valencians—, és plenament acceptable en tots els nivells expressius.. En estos casos seguirem les pautes que s’indiquen a continuació.