9.6.2.2. Recomanacions per a l’elaboració de l’SpS
Donem unes recomanacions genèriques perquè, en el cas de l’SpS de productes gravats, la producció es fa fora de la Corporació i cada estudi de subtitulació té uns criteris particulars.
a) Aspectes tècnics visuals i temporals:
S’ha d’indicar el nom dels personatges quan siga necessari.
El temps d’aparició en pantalla ha de garantir la legibilitat per part de l’audiència.
La segmentació de les línies del subtítol ha de seguir les normes generals de la subtitulació.
La llargària de les línies no ha de superar els 30-35 caràcters i el temps d’exposició del subtítol no hauria de ser inferior a 1,80 segons per línia. Sobre la grandària dels caràcters, han de ser visibles a 2,5 metres de distància de la pantalla (formats estàndard de pantalla consignats en la norma UNE-153010: 2012). En aquest sentit, cal remarcar que l’audiència no és homogènia i les velocitats de lectura poden variar molt. Com a estàndard, utilitzarem la referència de 15 caràcters per segon.
Els subtítols no poden sobrepassar la sexta part de la pantalla.
S’ha d’intentar no superar les dues línies per subtítol.
Els subtítols, amb caràcter general, s’han de situar centrats en la zona inferior de la pantalla. Si hi ha condicions extremes de la imatge que en dificulten la legibilitat (un fons que coincideix amb els colors de les lletres, la presència d’algun element escrit situat en la zona inferior), els subtítols es col·locaran en la zona superior, preferentment.
Pel que fa a la sincronia:
Labial: s’ha d’intentar aconseguir una correspondència entre la intervenció dels personatges i l’aparició del subtítol.
Locució: els subtítols han de coincidir tant com es puga amb el ritme dels diàlegs.
Canvi de pla: quan hi ha un canvi de pla significatiu, el subtítol s’ha de tancar i se n’ha de començar un altre.
Informació sonora: tota la informació sobre els elements sonors haurà d’aparéixer de forma sincronitzada.
b) Aspectes ortotipogràfics:
Cada personatge principal, en funció de la importància que té i la densitat de text que diu, té un color assignat. Colors:
Protagonista 1: groc. En caixa negra.
Protagonista 2: verd. En caixa negra.
Protagonista 3: cian. En caixa negra.
Protagonista 4: magenta. En caixa negra.
Resta de personatges: blanc. En caixa negra.
Efectes sonors: roig o blau. En caixa blanca.
Cançons: blau. En caixa groga. Únicament s’han de traduir si tenen un tractament especial i cal diferenciar-les dels diàlegs. Són molt importants en les pel·lícules musicals.
La caixa s’ha d’utilitzar per a preservar el contrast entre els subtítols i la imatge. No és d’ús obligatori, però sí convenient quan hi ha dificultats de visibilitat.
Quan els colors no són suficients per a identificar els personatges, utilitzarem les etiquetes, que escriurem en majúscula i entre parèntesis.
Els efectes sonors apareixen entre parèntesis i amb majúscula inicial a la part superior dreta de la pantalla.
Un altre recurs tipogràfic complementari és l’ús de la ratlla al principi de la intervenció d’un personatge.
La tipografia ha de ser molt legible: es recomana l’ús de la lletra Arial 10.
c) Aspectes de contingut:
Farem la descripció dels efectes de la banda sonora i els aspectes extralingüístics sonors, com ara els sorolls ambientals. Per exemple: (Toc de campanes), (So de telèfon), (Càmera), (Veus), (Frenades), etc. En tots els casos, el format serà: col·locació en la part superior dreta, entre parèntesis i amb majúscula inicial.
També inclourem en aquest apartat la informació paralingüística (aspectes relacionats amb la descripció de les veus, la manera en què parlen els personatges, l’entonació, la prosòdia (cadència pròpia dels personatges), els accents, la presència d’altres llengües; és a dir, qualsevol tipus d’informació contextual. En aquests casos, el criteri general serà:
Posar la informació davant del subtítol, entre parèntesis, amb majúscules i en el mateix color que la intervenció del personatge. Per exemple: (EN ITALIÀ), (ACCENT ESTRANGER), (PARLA EN BÚLGAR).
En el cas dels elements paralingüístics emesos pels personatges, se situaran en el subtítol abans o després de la seua intervenció amb la finalitat d’estar com més sincronitzats millor: (RIU), (TUS), (PLORA), (CRIDA), (XIULA), (SOSPIRA), etc.
Per a algunes veus en off, seguirem el mateix criteri. Per exemple, si es tracta del que se sent per la ràdio, per la tele, pel contestador, per megafonia, etc., ho posarem entre parèntesis i amb majúscula al principi del subtítol. Tot seguit, entre cometes, el que se sent:
(TV) “Aquest matí han segrestat uns periodistes a Istanbul”
S’han d’evitar totes les referències i frases fetes vinculades a la recepció acústica: “Això em sona”, “Podem sentir”, “Si escoltem amb atenció”, etc.
Sobre la representació dels aspectes musicals, si és important per a la trama, podem especificar:
El tipus de música: (Música rock), (Música pop), (Música clàssica), (Música celta), (Música nadalenca), (Música infantil), etc.
La sensació que transmet: (Música tranquil·la), (Música estrident), (Música de suspens), etc.
La identificació de la peça musical i de l’autor: (Ària de Verdi), (Sonata de Chopin), (Per a Elisa, de Beethoven), etc.
En tots els casos, el format serà: col·locació en la part superior dreta, entre parèntesis i amb majúscula inicial.
Quan la lletra és rellevant, la consignarem com a subtítol normal (part inferior de la pantalla) posant el símbol # a l’inici del primer subtítol i següents, i en posició inicial i final en l’últim subtítol de la cançó.
Sobre la redacció i l’estil:
Els subtítols han de ser literals, és a dir, s’han d’evitar les estratègies d’adaptació, ja que poden provocar una interferència en la comprensió del missatge.
A l’hora de dividir els peus del subtítol, s’aprofitaran les pauses i els silencis, les pauses gramaticals i la puntuació.
Quan els subtítols tinguen dues línies, s’escriuran en la línia inferior les conjuncions i els nexes.
No separarem en dues línies diferents els sintagmes nominals, els verbals ni els preposicionals.
No es poden dividir les paraules en cap situació.
Se seguiran els aspectes lingüístics de la normativa del valencià.
En els registres formals (informatius, reportatges i similars) corregirem els textos, però intentarem canviar el mínim possible el discurs oral.
En els registres més col·loquials (magazins, ficció dramàtica i similars) corregirem mínimament els aspectes de morfologia i sintaxi dels textos. Però, pel que fa al lèxic, es mantindran els dialectalismes, els col·loquialismes i els barbarismes que ajuden a caracteritzar els personatges o les situacions.
Únicament es cometran incorreccions lingüístiques quan la idiosincràsia del personatge així ho demane.
En el cas dels productes infantils, s’ha d’intentar simplificar el vocabulari.
Si hi ha problemes de densitat en la informació dels subtítols, s’han d’aplicar tècniques de condensació de la informació:
Sempre que es puga, es donarà preferència a l’ús de sigles, acrònims, abreviatures; s’evitaran les repeticions i les falques, i s’afavoriran les formes breus dels noms de personatges famosos i dels càrrecs.
Quan siga necessari, es poden aplicar tècniques de reducció: suprimir parts del subtítol que no aporten informació bàsica; de simplificació: utilitzar un lèxic més senzill, o tècniques de síntesi: abreviar-ne la informació.