9.3.3. Aspectes lingüístics del doblatge

El doblatge reforça la il·lusió que els actors i actrius parlen la mateixa llengua que l’espectador. És un aspecte que té una relació molt directa amb la llengua que utilitza el doblatge, justament per la funció de model que exercix en la societat.

En el doblatge hi ha una sèrie de fenòmens o aspectes que convé evitar o afavorir:

1. Amb caràcter general, en el nivell prosòdic s’han d’evitar:
   • Les cacofonies, perquè, encara que són pròpies del discurs oral, dificulten molt el treball dels actors de doblatge.
   • La no realització dels enllaços fònics propis de la parla contínua: Arribem en un’ hora (i no: *Arribem en una hora)
2. Amb caràcter general, en el nivell morfològic s’han d’evitar:
   • L’ús abusiu dels possessius: Llava’t les mans (i no *Llava les teues mans).
   • L’ús innecessari dels pronoms personals.
   • L’ús excessiu de l’anteposició de l’adjectiu.
   • L’ús de les falques (question tags).
   • Els calcs sintàctics que copien l’estructura sintàctica de la llengua d’origen en la llengua meta i fan perdre naturalitat: dilluns que ve (i no *el proper dilluns).
   • Els calcs fraseològics: Mare meua! (i no *Oh, Déu meu!).
   • Les inadequacions de registre, amb expressions o paraules pròpies del registre formal en un registre col·loquial i viceversa.
   • L’ús innecessari del plural distributiu: El sostre de les cases (i no *Els sostres de les cases), La gent porta en el mòbil (i no *La gent porta en els seus mòbils).
3. Amb caràcter general, en el nivell sintàctic s’ha d’evitar l’ús de calcs i falsos amics:

• actual (‘efectiu’) per actual (‘moment present’).
• assist (‘ajudar’) per assistir (‘estar present’ o ‘donar assistència’).
• celebrity (‘famós’) per celebritat (‘famós, amb connotacions de mèrits intel·lectuals’).
• col·lapse (‘caure’, ‘solsir-se’ o ‘afonar-seun edifici’) per col·lapsar (‘paral·litzar-se transitòriament una activitat’).
• college (‘universitat’) per col·legi (‘institut’).
• detective (‘inspector’ o ‘agent de policia’) per detectiu (persona que fa investigacions privades).
• embarrassed (‘avergonyida’) per embarassada (‘prenyada’).
• evidence (‘prova’) per evidència (‘cosa evident, que no dona lloc a dubte’).
• lecture (‘conferència’) per lectura (‘acte de llegir’, ‘obra per a llegir’ o ‘interpretació’).
• preoccupied (‘distret’) per preocupat (‘capficat’).
• ultimately (‘al final’) per últimament (‘fa poc’).

• Amb caràcter general, s’ha d’afavorir:
  • El manteniment del nivell de formalitat de l’original.
  • La topicalització dels elements més rellevants des del punt de vista de la informació o de l’expressivitat dels textos.
  • L’ús de les frases juxtaposades; després, de les coordinades, i, finalment, de les subordinades.
  • L’ús de les expressions d’obertura i tancament del registre oral.
  • L’ús de les interjeccions, els recursos expressius i els vocatius, especialment en els gèneres dramàtics. Com sempre, haurem de tindre presents els aspectes de l’ajust (nombre de síl·labes, obertura de vocals, bilabials, etc.). Ací en tenim alguns exemples:

Admiració: oh!, fantàstic!, xulíssim!, de conya!, meravellós!, visca!, bravo!, etc.

Assentiment: exacte, tu ho has dit, d’acord, naturalment, ja ho crec, equiliquà, veges si no, en efecte, etc.

Avís: alerta!, atenció!, vigila!, ves a espai!, para compte!, etc.

Avorriment: uf!, quin rotllo!, etc.

Contrarietat: això no pot ser!, impossible!, etc.

Desacord: ah, no!; ni pensar-ho ni somiar-ho!; al·lucines!; tu flipes o què?; i ara!; que t’ho has cregut!; au, vinga!, i què més?; puja ací i voràs París!; i una merda!; de cap manera!; ni de conya!; això sí que no!; para el carro!; ves i corre!; i a l’altra, pinyol!; que t’ho has cregut!, etc.

Dificultat: ui!; uf!; ai, mare!; ai, senyor!; de miracle!, etc.

Donar ànims: au, vinga!, ànim!, avant!, amunt!, tira!, va!, etc.

Dolor: ai!, quin mal!, estic baldat!, no puc més!, etc.

Dubte: la veritat és que…, el cas és que…, mira…, vullc dir que…, a vore…, etc.

Èmfasi: que fort!, que guai!, quina passada!, mare meua!, no m’ho puc creure!, ausades!, a on vas a parar!, etc.

Fàstic: quina agonia!; ecs!; quin fàstic!; ai, que vomitaré!; quin oix!, etc.

Imprecacions: càsson dena! o caguen dena!, bord!, desgraciat!, malparit!, fill de puta!, la mare que va!, la mare que el va parir!, la mare que té un piano!, merda!, cabró!, puta!, hòstia!, hosti!, collons!, recollons!, caracollons!, mala bèstia!, etc.

Incredulitat: impossible!, no és cert!, etc.

Indiferència: no sé de què em parles!, ni idea!, ps!, etc.

Interpel·lació: de què vas?; què vols, ara?; què dius que faràs?; vine, si tens valor!; escolta!, etc.

Plaer: Mmm!, ah!, molt bé!, etc.

Por: no, per favor!; para!, etc.

Reprovació: d’això, res!; no anem bé; cobraràs!; et pegaré una bescollada!; mira que…; molt malament!; deixa-ho estar!, etc.

Resignació: si tu ho dius…, si no hi ha més remei, com tu digues, etc.

Salutacions: hola!, bon dia i bona hora!, bona nit!, com va?, què fem?, com ho tenim tot?, etc.

Silenci: mut!, mut i a la gàbia!, calla!, prou!, s’ha acabat!, silenci!, etc.

Sorpresa: ah!; eh!; eu!; xe!; xa!; ostres!; nyas, coca!; fotre!; alça!; què dius?; de veritat?; carai!; caram!; sí, dona!; sí, home!; no fotes tu, ara!; redell!; redeu!, etc.

Tranquil·litat: uf!, per fi!, que bé!, ja tocava!, ja era hora!, etc.