3.2.1. Els sons alveolars corresponents a les grafies s, ss, c, ç, z, tz, ts, x i sc
Seguint la pronúncia més estesa distingirem entre sordes i sonores.
| Sonora [z] (grafies: -s-, z) | Sorda [s] (grafies: s-, -s, -ss-, c, ç) |
| casa [káza] | caça [kása] |
| concisió [konsizjó] | cansat [kansát] |
| quinze [kínze] | cirera [siɾéɾa] |
| zero [zɛ́ɾo] | passa [pása] |
| zona [zóna] | so [sɔ́] |
El grup tz del sufix verbal –itzar i dels seus derivats nominals es pronunciarà com una [z]: analitzar, organització. I el grup ts en posició inicial com una [s]: tsar, tsarista. Però en el cas dels números dotze, tretze i setze, i de paraules com atzavara o Atzeneta, el grup tz tindrà la realització [dz]: [dódze], [tɾédze], [adzaváɾa], [adzenéta]. I en el cas de potser, el grup ts la de [ts]: [potséɾ].
La pronunciació de la x del grup ex– seguit de vocal serà [gz]: examen [egzámen], exemple [egzémple], exhaurit [egzawɾít]. Quan no es dona este context, la pronunciació de la x és [ks]: sintaxi [sintáksi], taxi [táksi], Mèxic [mɛ́ksik].
El grup –sc-, davant de e, i, es pronuncia com a s sorda: piscina [pisína], escena [eséna].
En el grup –sc– dels verbs incoatius és possible pronunciar la s com a palatal [∫k] i com a alveolar [sk]: patisca [patí∫ka] o [patíska].
Encara que l’ensordiment de les s sonores no és recomanable en la pronunciació estàndard, pot servir per a recrear determinades situacions comunicatives poc formals o parlars de la zona a on és habitual: casa [kása], quinze [kínse].
En paraules com comissió, impressió, consell o funció no s’ha de sonoritzar la esse sorda.
S’ha d’intentar evitar també la pronunciació palatalitzada [∫] de la s del grup ts en posició final: plats [plát∫]; i en posició medial, en l’adverbi potser [pot∫éɾ] o [pɔ̀t∫séɾ].